No havia llegit res de Mari Jungstedt,
m’havia fet desistir un comentari decebut sobre Ningú no ho ha vist. Ara penso que la faixa anunciant “En la millor tradició de Henning Mankell i
Stieg Larsson” potser no li feia favor. Ni justícia.
Jungstedt comparteix amb els esmentats
autors un gènere: la novel·la negra i un escenari: la Suècia contemporània.
Però hi ha moltes diferències la més relevant, a parer meu, la mirada
compassiva de l’autora sobre gairebé tots els seus personatges. I no serà que
no hi hagi esdeveniments i situacions gore.
A la petita illa de Gotland inauguren un
nou Centre de Convencions, un gran
edifici que ha d’ajudar a incrementar el turisme al llarg de tot l’any i no
només a l’estiu. A la festa hi assisteixen més de cinc-centes persones. Viktor
Algärd ho ha organitzat tot perfectament, corre el champagne, comença el ball
i... com és preceptiu en el gènere negre a la pàgina 30 ja tenim un mort.
La investigació va a càrrec del Comissari
Knutas. Paral·lelament el periodista Johan Berg anirà cobrint els esdeveniments
per al canal de televisió per al que treballa.
I resulta que Algärd també està en el punt
de mira de l’actualitat per la seva relació amb un local d’esbarjo per a joves
d’existència molt controvertida on s’han
produït uns dramàtics esdeveniments que acaben
amb un adolescent apallissat que es troba hospitalitzat entre la vida la mort.
Un local amb una festa per a joves que
acaba dramàticament, una operació de política-prestigi que pretén arrossegar
turisme durant tot l’any, polítics fent-se autobombo, protestes per usar els
diners dels ciutadans en projectes faraònics… Tot plegat sona a conegut i a
actual oi?
Jungstedt fa servir una tècnica narrativa
que consisteix en capitols curtets que ens descriuen o donen la paraula a
diferents personatges dels quals anirem coneixent la vida i miracles. Vides no
gaire miraculoses, per cert. I de mica en mica arribarem a conèixer la veritat
del què ha passat en els crims i en les seves vides.
Molt bona novel·la negra que es llegeix amb
interès. I oblideu-vos de Mankell i Larsson que són una altra cosa.
L'entrada original, al Nosaltresllegim.cat
L'entrada original, al Nosaltresllegim.cat
