prova pintures Fita

És una prova. Cal retallar-la.  A mi m'agrada i a vosaltres?

Ordino 1955

Això era a Ordino. I l'esportista era un Sindic de Comptes del Parlament. Bé, encara no. Però ho arribaria a ser.

Alliberament

-->

ALLIBERAMENT . Sàndor Marai

Budapest.Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fóssin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar els personatges van occupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramòia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

 Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Sarai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats dels que, no ho oblidem, nosaltres també formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet en una mena de monòleg escrit en tercera persona Márai ens ho va desvelant tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsèbet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure” . Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall en què ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial

Adéu Otto

Maig de 2009

Tú no ho saps i ja no ho pots saber, però ets el motor de la meva decisió de, finalment, escriure alguna cosa.

Ahir quan tothom, fins i tot els tibetans i els anunciadors de l'anticrist, rebia el Barça. Vaig evocar aquella visita que et vaig fer a casa teva, al teu estimat Poble Nou, mentre la ciutat patia l'angoixa de l'empat amb el Leeds per obligar-te a compartir amb mi una de les hores de més gran desolació que m'ha tocat de viure (fins ara...).

Era natural que t'evoqués ja que la concelebració futbolera (festiva aquesta vegada) i la immediatesa de reveure't en el sopar que l'infatigable Rengel ens havia muntat, posava a punt totes les boles de la carambola dels records. 

La rua em va fer fer tard. Vaig ser el darrer i vaig arribar a misses dites: ja s'havien fet presentacions, aperitius i (jo no ho sabia) obituaris.

Vaig seure al lloc que quedava buit al costat del Ramon Segura. De mica en mica tota aquella colla d'homes grans van anar recobrant la seva fesomia de fa cinquanta anys. No hi eres, la teva cara encara no havia aflorat. M'aixeco, pregunto discretament al Réngel (discretament per no fer planxa, no pas per pressentiment) i em diu "No ho saps? es va morir. És clar, tu no hi eres quan hem dedicat un record als...".  Només vaig saber dir: "Erem molt amics!" i el Rogélio sempre amable "Si, ja ho sé ja..."

La resta del sopar previsible però més tendre.

*****************************************
Agost de 2012

I he passat tres anys sense escriure res més, i el Barça ha guanyat més Champions. T'ho dic per situar-te tot i que no eres gens futbolero. I hem fet un altre sopar de iaios mercantils, cada vegada més iaios. I l'infatigable no l'ha organitzat ni hi era degut al terrible embolic en què es va ficar.

I jo vaig seguir trobant a faltar el meu amic i tota la bobina de pel·lí cula que ja no podré reviure amb ningú. Ho penso evocar però no serà igual.

Adeu Otto

Domund 1946

Anirem a veure si trobem en Juli que està demanant per les missions. Mirarem si és al Passeig de Gràcia.

I no, no hi era.

Les sabates de xarol que ja havia portat a l'enterrament de l'avi (cementiri inclòs) em feien cada vegada més mal. Aquell maleït séc a la sabata dreta m'acabaria fent una durícia que encara conservo.

Que s'havia mort l'avi es nota pel braçal negre i pel negre rigorosíssim de la mare.

Que em feien mal els peus es nota per la cara.

El fotògraf de carrer va deixar constància de tot