-->
ALLIBERAMENT . Sàndor Marai
Budapest.Vigílies de les festes de Nadal de 1943.
Com si fóssin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar els personatges van occupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramòia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.
El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.
Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i quina és la identitat de cadascú. A la narració de Sarai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.
Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats dels que, no ho oblidem, nosaltres també formem part.
A través dels ulls d’Erzsébet en una mena de monòleg escrit en tercera persona Márai ens ho va desvelant tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.
I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsèbet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure” . Però ningú no respon.
I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall en què ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.
Genial
