1962

Ara ja ha passat prou temps i ho sé del cert: 1962 va ser un any important per a mi.

Va començar per sant Esteve de 1961 amb un tip de plorar després de veure El baul de los disfraces al teatre Alexis, amb un primer petonet, suau i escadusser, al meu dormitori de Consell de Cent, amb la mare emocionada (ara puc entendre per què) en felicitar-me per "les dues oquetes..."

I ja al 1962 seria l'any de l'examen de revàlida a l'Escola de Comerç amb la famosa repetició de firma obligada per Don Manuel Mallén Garzón per tal que digués Luís en comptes de Lluís.

I de les pràctiques d'alférez a Mas Enric que havien culminat la gloriosa carrera militar que inclou el no menys gloriós episodi de l'amenaça d'execució sumaríssima per part del tinent coronel Varela quan va descobrir que jo era "de la cáscara amarga"

I del sobtat desmantellament de Danis EMO i de la ni buscada ni desitjada conversió en empresari, amb despatx a la Via Laietana 180, amb el nom de DEMO.

I de les inundacións del Vallès que la senyora Viladés va anunciar-me abans que ningú ja que no havia pogut arribar a Aiscondel de Montcada per mor dels aiguats i que "diuen que hi ha hagut algun mort i tot..."

I de la Gran Nevada de Nadal, amb el cine Aribau acabat d'inaugurar amb West Side Story.

Déu n'hi dó.

Les passions ocultes (quasi) desvelades

Amb la publicació d’aquest Epistolari complet, és a dir, les cartes que entre 1957 i 1976 es van creuar Llorenç Villalonga (1897-1980) i Baltasar Porcel (1937-2009), tenim l’oportunitat de veure des de dins l’evolució de la singular relació entre dos dels representants de la narrativa mallorquina més destacats de la segona meitat del segle passat.

Separats per quaranta anys i per orígens socials ben diferents, units per la passió per l’escriptura i el pensament, la relació havia d’esdevenir, per força, singular.

A través de les cartes veiem un Porcel/Odin/Flo la Vigne passar de deixeble una mica “Àngel rebel” a escriptor fet i segur de sí mateix que serà al darrera del reconeixement (i publicació) de l’obra del mestre/mentor/quasi pare.

Seguir pas a pas (sovint dia a dia) aquest procés ens permet anar descobrint allò que el pudor de l’home del XVIII que fou Villalonga, ocultava curosament: la tendresa que sentia pel seu estimat Odin, l’amor per la seva esposa Maria Teresa, la frustració per no tenir fills,… Fins i tot, ja a les acaballes, Villalonga es permet una expansió molt ben guardada:

Bé, he començat amb castellà i acab en mallorquí. És que quan els sentiments són verídics -i quan se tenen els meus anys- tornam a la llengua materna”. (febrer del ’75).

Quatre-centes vuitanta-dues cartes a través de 798 planes de llibre donen per molt: hi veiem un  etrat de la migrada vida literària i cultural de Ciutat (que és com l’anomena sempre Villalonga i no pas Palma com ara volen uns ni Palma de Mallorca com diuen uns altres), i com percep el jove illenc el món de la vida cultural, editorial i política dels activistes catalanistes a la Barcelona dels seixanta. Amb les seves ambigüitats, grandeses i misèries. Com s’anirà situant ràpidament i com serà “temptat” per Gironella, Lara i el propi Villalonga a “passar-se” a la creació literària en castellà.

La galeria de personatges, entre primers papers, figurants i només esmentats, és impressionant. Els episodis amb el matrimoni Sales mereixerien un sainet monogràfic.

Per als que no coneixem per dins el món editorial resulta sorprenent el grau de tripijoc que s’amaga darrere els premis literaris. És un tema important a la correspondència i provoca una intensa vergonya aliena. Però pel que sembla això va així.

Naturalment també hi ha un lloc destacat per a digressions sobre literatura, art, pensament, llengua. I també higiene, gimnàstica…

I discretíssimes referències al tema que ara s’anomena orientació sexual. Les hipòtesis sobre aquest aspecte de Villalonga queden ben obertes, que no tancades.

Si sou del ram de la literatura llegiu aquest llibre. Si sou sensibles a l’espectacle del pas del temps sobre les persones llegiu aquest llibre. I si, simplement, sou xafarders no us el perdéssiu pas.

Títol: Les passions ocultes: Correspondència i vida.Títol original: Correspondència amb Llorenç Villalonga
Autor: Baltasar PorcelEditorial: Edicions 62
Col·lecció: Biografies i memòries
Pàgines: 832
ISBN: 978-84-2976-033-0

La meva ressenya, a Nosaltresllegim.cat

El camp de la Congre 1944

Em diuen que era al carrer Ganduxer. Jo només recordo aquestes "X" misterioses que hi havia a les parets.

Ja es veu que era a l'hivern. Però els ls futbolistes, entre els que hi havia en Jordi, el meu germà gran,  desafiaven el fred.

Jo no. Ben abrigat amb caputxa punxeguda d'enanitu, guants i abric de marinera.

Per cert que vestit així vaig rebre una ofensa de la que em va costar refer-me: De tornada del col·legi de les Franciscanes de la Plaça Universitat la mare, de vegades, entrava a la dolceria Caminal, que era on ara hi ha el cine Aribau, i em comprava un nino petitó de sucre. Una tarda una senyora benintecionada  va dir: "Quina nena més maca!" i es referia a mi!!!.

Per tal d'evitar enutjoses confusions i malentesos vaig anar des d'aleshores amb una ma a la butxaca dels pantalons per tal que es vegéssin i quedés ben clar que no era una nena.

El fals somriure de Mari Jungstedt

No havia llegit res de Mari Jungstedt, m’havia fet desistir un comentari decebut sobre Ningú no ho ha vist. Ara penso que la faixa anunciant  “En la millor tradició de Henning Mankell i Stieg Larsson” potser no li feia favor. Ni justícia.

Jungstedt comparteix amb els esmentats autors un gènere: la novel·la negra i un escenari: la Suècia contemporània. Però hi ha moltes diferències la més relevant, a parer meu, la mirada compassiva de l’autora sobre gairebé tots els seus personatges. I no serà que no hi hagi esdeveniments i situacions gore.

A la petita illa de Gotland inauguren un nou  Centre de Convencions, un gran edifici que ha d’ajudar a incrementar el turisme al llarg de tot l’any i no només a l’estiu. A la festa hi assisteixen més de cinc-centes persones. Viktor Algärd ho ha organitzat tot perfectament, corre el champagne, comença el ball i... com és preceptiu en el gènere negre a la pàgina 30 ja tenim un mort.

La investigació va a càrrec del Comissari Knutas. Paral·lelament el periodista Johan Berg anirà cobrint els esdeveniments per al canal de televisió per al que treballa.

I resulta que Algärd també està en el punt de mira de l’actualitat per la seva relació amb un local d’esbarjo per a joves d’existència molt controvertida  on s’han produït uns  dramàtics esdeveniments que acaben amb un adolescent apallissat que es troba hospitalitzat entre la vida la mort.

Un local amb una festa per a joves que acaba dramàticament, una operació de política-prestigi que pretén arrossegar turisme durant tot l’any, polítics fent-se autobombo, protestes per usar els diners dels ciutadans en projectes faraònics… Tot plegat sona a conegut i a actual oi? 

Jungstedt fa servir una tècnica narrativa que consisteix en capitols curtets que ens descriuen o donen la paraula a diferents personatges dels quals anirem coneixent la vida i miracles. Vides no gaire miraculoses, per cert. I de mica en mica arribarem a conèixer la veritat del què ha passat en els crims i en les seves vides.

Molt bona novel·la negra que es llegeix amb interès. I oblideu-vos de Mankell i Larsson que són una altra cosa. 

L'entrada original, al Nosaltresllegim.cat

prova pintures Fita

És una prova. Cal retallar-la.  A mi m'agrada i a vosaltres?

Ordino 1955

Això era a Ordino. I l'esportista era un Sindic de Comptes del Parlament. Bé, encara no. Però ho arribaria a ser.

Alliberament

-->

ALLIBERAMENT . Sàndor Marai

Budapest.Vigílies de les festes de Nadal de 1943.

Com si fóssin actors d’una obra de teatre que està a punt de començar els personatges van occupant el lloc que el destí, la història, la casualitat, la pega els ha adjudicat. Com en un muntatge brechtià no hi ha teló i veiem tota la tramòia des que ens hem acomodat a la nostra localitat. Aviat tindrem la sensació i després la certesa que no som espectadors sinó que formem part de l’escena.

El setge ha començat, tot i que ja fa anys que Erzsébet, que en té vint-i-cinc, viu en estat de setge. I com ella tothom.

 Com en una novel·la de Kafka tot és alhora versemblant i absurd, la terrible diferència rau, però, en el fet que aquí si que sabem de què acusen o poden acusar i  quina és la identitat de cadascú. A la narració de Sarai molt pocs tenen nom però no són ciutadans K imaginaris i simbòlics. Són de carn i ossos.

Tots s’han d’encauar en un refugi on romandran durant dies i des d’on aniran endevinant què passa a fora, als carrers, on s’estan desenvolupant bombardeigs i combats casa per casa. I al cau aniran aflorant totes les misèries dels refugiats dels que, no ho oblidem, nosaltres també formem part.

A través dels ulls d’Erzsébet en una mena de monòleg escrit en tercera persona Márai ens ho va desvelant tot. Un personatge que és testimoni immòbil ens dóna una resposta: s’avergonyeix de ser un ésser humà.

I finalment l’alliberament, la sortida al carrer. Erzsèbet pronuncia en veu alta “Es diria que ja sóc lliure” . Però ningú no respon.

I quan tanquem el llibre, mirem endavant i trobem que ningú no ha retirat el mirall en què ens veiem reflectits juntament amb la resta d’espectadors. D’éssers humans avergonyits de ser-ne.

Genial